L’europeu confirma que l’atletisme és un esport estancat a Catalunya

Els joves ja no volen sacrificar-se en una disciplina tan exigent

La mitjana d’edat dels finalistes ha estat de 33anys i no hi ha relleu.

El campionat d’Europa d’atletisme va acabar diumenge a Barcelona amb un balanç preocupant per als interessos a curt i llarg termini de l’atletisme català. La mitjana d’edat dels set finalistes (Reyes Estévez, Ayad Lamdassem, Carles Castillejo, Josep Lluís Blanco, Jesús Ángel García, Natàlia Rodríguez i Beatriz Pascual) és de 33 anys i d’altres aspirants al podi que van abandonar, com ara Maria Vasco i José Ríos, superen fins i tot aquesta edat. Per a la resta de l’atletisme espanyol, la situació no és pas més alleujadora, ja que atletes com ara Marta Domínguez i Nuria Fernández superen àmpliament la trentena.

Sobre la taula hi ha ara un debat evident: la comparació entre els modestos resultats dels atletes de la federació espanyola i l’excel·lència de l’atletisme francès, segon en el medaller amb una colla de joves cridats a dominar llargament certes proves en l’àmbit europeu.

La competència d’altres esports, l’exigència i el sacrifici i la complexitat tècnica han allunyat els joves de l’atletisme? És una qüestió que intenten respondre dos dels entrenadors més prestigiosos de l’atletisme català, Vicente Egido (FC Barcelona) i Josep Molins (JA Sabadell). «Avui he parlat amb un company precisament de l’atletisme francès. Fa vuit o deu anys estaven com nosaltres però han fet la feina ben feta. Alguns dels problemes que aquí veig més clars són que es faci pagar per entrenar en pistes de titularitat municipal –per exemple, el Serrahima–, que els pares portin els fills a una escola d’atletisme com si els deixessin a la guarderia i que molts atletes cadets acabin abandonant l’atletisme. A més, molts altres que tenen entre 18 i 20 anys no es volen sacrificar per res», explica Egido, que també lamenta el triomfalisme del president de la federació espanyola, José María Odriozola: «Vendre fum és fàcil però el que hauria de fer és analitzar per què les vuit medalles de la seva federació són dels sectors de mig fons i fons. On són els velocistes i els llançadors?» Molins, per la seva banda, també carrega contra Odriozola: «El que va dir de les 15 medalles és una barbaritat, perquè poses una pressió innecessària sobre aquests atletes.»

Molins també posa l’exemple de França com el d’un estat que s’ha sabut espavilar. «Aquí, per exemple, tenim el CAR, que no és, precisament, un exemple d’alt rendiment i està mal enfocat. De cada deu atletes que hi arriben crec que només dos s’acaben consolidant. El manteniment de les instal·lacions, a més, és deficient. És una qüestió gairebé d’educació dels mateixos atletes que ni tan sols tenen cura del seu propi material», afegeix. Egido també posa el CAR en el punt de mira: «Només et donen la beca A si t’entrenes amb un dels seus entrenadors. Si no, et quedes fora.»

«Alguna cosa falla per exemple si després de 32 anys la marxa catalana es queda sense cap medalla», remata l’entrenador del FC Barcelona.

Els dos entrenadors admeten que ara hi ha altres esports, com ara el futbol, que criden més l’atenció dels joves. Però fins i tot contra això, segons Molins, s’hi pot lluitar: «Al nostre club no veiem l’atletisme com un esport de competició pura. Fem esport i salut. Fins a l’edat júnior els resultats no són tan importants com el fet de divertir-se i motivar-se. Després, els resultats ja arribaran.»

Una de les motivacions extres que han tingut aquests dies els joves atletes del JAS ha estat, precisament, veure en primera fila tot el campionat. «Jo he portat tota la gent que he pogut a l’estadi per animar tothom i, almenys, intentar que no féssim el ridícul amb unes graderies buides.»